La Cmpana del Portalet de Sant Roquet

Com totes les vesprades, Joan i Maria jugaven per la plaça de l’Església amb el carret que s’havien construït amb unes quantes fustes i ferros. Era el joc més divertit d’aquell estiu de l’any 1968, el més bonic de tot Vilafranca, almenys això era el que deia Maria.
Mentre ells s’ho passaven d’allò mes bé, les dones del carrer de Dalt estaven sentades en un corro, a l’ entrada de la casa de l’ Hospital. Els homes estaven segant el blat i escardant les pataqueres per a que l’aigua de les tronades entrara molt bé a les arrels i fera moltes pataques.
De sobte la campana del portal de Sant Roc va començar a moure’s i alhora a sonar. Les dones totes alhora es van alçar amb un bot i Joan i Maria van acudir corrent muntats al seu carro. La tia Miquela de segida va dir:

-Nostre senyor que a passat ací!
I Enriqueta li contesta:
-Que no ho has vist?, és la campana de Sant Roc.
I en això que Edelmira diu:
-Però si la porta està tancada i Carmen, que te la clau, se n’ha anat a Terol aquest matí.
Carmen des de fa molts anys té la clau del portalet de Sant Roc, aquest portal, fa ja uns segles, era la porta d’entrada al poble de Vilafranca i de nit es tancava per a que estigueren protegits els veïns, però ara ja no hi havia portes, tan sols quedava el lloc d’oració amb la imatge de Sant Roc, patró de Vilafranca, les dones totes les setmanes anaven a resar al rosari. Carmen era l’encarregada d’obrir i tancar aquella xicoteta capella, però aquell matí Carmen havia agarrat el cotxe correu per a poder visitar la ciutat de Terol, es quedaria a la fonda d’uns amics del seu pare i voria la plaça del Torico i els carrers.
Però la campana continuava sonant, pensaren que allò tenia que ser algú, així que avisaren a tots els habitants del poble. La campana no parà de sonar els últims dies de la setmana: divendres, dissabte i diumenge. Volien solucionar-ho prompte, però ningú sabia qui havia sigut, per això començaren una investigació. Com que ningú era inspector, cridaren un especialista, que vingué des de Castelló. Començà la inspecció per els veïns del portal de Sant Antoni, però no era ningú. Pensaren que podia ser algú del carrer Abadia o del carrer Sant Roc, però tampoc hi va haver resultats. Després seguiren per les cases mes llunyeres de la campana, l’Avinguda Llosar, però no era ningú, i acabaren per les cases mes properes de la campana (el Maset), tot va ser inútil.El inspector no s’ havia trobat ningun cas com aquell i no sabia que fer per això es rendí.
Pensaren que si feien guàrdia entre els veïns descobririen qui era. Així que aquell mateix matí començà la guàrdia. El primers van ser els veïns de la plaça però la campana encara aixina sonava. Desprès, com que creien que no feien ve la guàrdia, van parar compte els veïns del carrer Abadia, però la campana sonava i els veïns del carrer Sant Roc els deien que s’havien quedat dormits. I feren la guàrdia els del carrer Sant Roc. Els que en aquell moment feien la guàrdia escoltaren uns sorolls i pensaren que podia ser l’esperit del xiquet que es va morir, que sempre anava a resar a Sant Roc.Com que pensaven que era l’esperit es van assustar molt perquè tal volta el xiquet els volia dir alguna cosa i començaria a anar per totes les cases i `per això van cridar a tots els veïns del portalet per a fer una reunió i, si fora precís trencar la porta, encara que s’enfadara Carmen. Tots van acudir i començaren a cridar perquè estaven molt nerviosos. Eren cap a les 8 de la vesprada del dilluns i tots volien resoldre aquell enigma i anar-se’n a dormir en pau. En això que van sentir una veu per darrere que els va dir: - que passe ací que hi ha molts crits? Era Carmen que havia tornat de Terol. Li ho van explicar tot i de seguida va traure la clau de casa, mentre la campana seguia tocant. A l’obrir van vore un gat negre molt gran penjat de la corda de la campana. Era el gat d’Isabel que estava a Borriana a casa de la seua germana. Tots van riure molt i després se’n van anar a sopar.
Maria i Joan van agafar al gat i li van donar menjar i després el van passejar amb el seu carro de fustes i ferros.
Per fi es va resoldre el cas i es quedaren tots tranquils, com sempre havien estat.


Cecília Tena Grcia