Etiquetas

viernes, 30 de abril de 2010

EL BOSC MISTERIÒS

Hi havia una vegada una classe que volia anar de excursió de fi de curs, a un lloc de muntanya, dormir amb tendes de campanya i fer caminades per el terme.
Li ho van proposar als mestres i ell va acceptar, dels molts llocs que van mirar per Internet , decidiren anar al Bosc Misteriós, però ells pensaven que sols era una llegenda antiga per a fer por, el que no sabien era que de nit passaven coses estranyes, i que ningú que ho sabia entrava en eixe lloc misteriós.
Era dimarts dia 13,i les dues mestres i tots els xiquets de la classe van marxar en autobús al lloc de destí, els va deixar allí i l autobús s’entornà.
Estaven contentíssims de poder dormir a l’ aire lliure en plena naturalesa
Caminaren un poc fins el lloc d’ acampada, quan van arribar allí ho van veure to bé, pareixia agradable, hi havia ombra i fins i tot un llac.
Primer van muntar les tendes i després van anar al llac que tenia l’aigua tota verda i no es aconseguia veure res perquè estava tot fangós i brut. Aleshores pensaren que al llac no podrien nedar perquè feia un poc de por, no veure res del que hi havia al fons.
Desprès de preparar el sopar i passar una estona al costat del foc van decidir anar a dormir, cadascú se’n va anar a la seva tenda.
Ningú aconseguia adormir-se, de repent es sentiren uns sorolls i tots eixiren de la tenda espantats.
Els mestres els tranquil·litzaren encara que estaven més espantats que ells.
Quant tot pareixia més tranquil van tornar a les tendes i es van dormir.
Al dia següent ja pensaven en un altra cosa i per passar l’estona van anar al llac.
Al apropar-se van veure un rastre estrany al costat del llac.
Intentaren cridar a la policia però no funcionaven els mòbils i van decidir anar-se’n enseguida.
Intentaven eixir d’aquell lloc , però, després de dues hores caminant van parar altra vegada al llac.
Ja s’anava fent de nit i van tornar a les tendes per a dormir.
A les dotze de la nit es va veure una llum com si de repent es fera de dia i tots van cridar de por.
Al dia següent sols quedaven les tendes, van desaparèixer tots misteriosament i ningú va saber res més dels dues mestres i tota la classe.
Cadascú va pensar el que volia però la veritat no la sap ningú.

EL QUADRE MALEIT

EL QUADRE MALEIT
Hi havia una vegada un fira que duia una paraeta de subasta i dins de eixa paraeta portava un
cuadre maleit . Al día de la fira el van subastar el cuadre i sel va endur una xiqueta que li dien
Alicia. Alicia era una xiqueta de 10 anys morena alta i de ulls blaus.El cuadre que es van endur
tenia una estructura de una persona senta a una cadira. Quan sen anaven caba casa
ella i el seu pare va pasar una cosa mol estranya Alicia va mirar al cuadre i va vorer que se li
menegava els ulls pero ella va pensar que eren imaginacions seues. Cuan van arribar a casa
van vorer que estava tota en un desastre grandíssim i ells van pensar que els avien entrat a
robar. Ells van pengar el cuadre al salo. Al dia següent va anar a visitarlos Felipe el seu veí de la
esquerra. Cuan va vore el cuadre Felipe va dir que era mol bonic i al moment Felipe es va
enterar que li avien robat el cotxe. Alicia va dir que igual el cuadre estava maleït pero son pare
va dir que va ser una coincidència. La mare de Alicia estava de viatge a Australia EL QUADRE MALEIT
Hi havia una vegada un fira que duia una paraeta de subasta i dins de eixa paraeta portava un
cuadre maleit . Al día de la fira el van subastar el cuadre i sel va endur una xiqueta que li dien
Alicia. Alicia era una xiqueta de 10 anys morena alta i de ulls blaus.El cuadre que es van endur
tenia una estructura de una persona senta a una cadira. Quan sen anaven caba casa
ella i el seu pare va pasar una cosa mol estranya Alicia va mirar al cuadre i va vorer que se li
menegava els ulls pero ella va pensar que eren imaginacions seues. Cuan van arribar a casa
van vorer que estava tota en un desastre grandíssim i ells van pensar que els avien entrat a
robar. Ells van pengar el cuadre al salo. Al dia següent va anar a visitarlos Felipe el seu veí de la
esquerra. Cuan va vore el cuadre Felipe va dir que era mol bonic i al moment Felipe es va
enterar que li avien robat el cotxe. Alicia va dir que igual el cuadre estava maleït pero son pare
va dir que va ser una coincidència. La mare de Alicia estava de viatge a Australia i els va dir que
vindria daci una setmana. Però el dia que anava a vindre la mare de Alicia el pare es va ficar
molt mal i no van podré fer-li un una festa de benvinguda. Alicia va pensar que desde que
estava el quadre en sa casa solo havien passat coses horribles. Quan va aplegar la mare de
Alicia a la casa li va contar tot lo que avia fet al viatge m’entres que sompare estava gitat al llit.
Alicia li va dir a samare que avien comprat un cuadre a una fira i solo avia tret molt mala sort .
Al dia següent al pare de Alicia el van tindre que portal al hospital perque estava mol mal i
Alicia va decidir tirar el cuadre. Cuan Alicia va tirar el cuadre a a un pou soparé es va ficar be i
no va pasar res mes malo en la casa de Alicia.i els va dir que
vindria daci una setmana. Però el dia que anava a vindre la mare de Alicia el pare es va ficar
molt mal i no van podré fer-li un una festa de benvinguda. Alicia va pensar que desde que
estava el quadre en sa casa solo havien passat coses horribles. Quan va aplegar la mare de
Alicia a la casa li va contar tot lo que avia fet al viatge m’entres que sompare estava gitat al llit.
Alicia li va dir a samare que avien comprat un cuadre a una fira i solo avia tret molt mala sort .
Al dia següent al pare de Alicia el van tindre que portal al hospital perque estava mol mal i
Alicia va decidir tirar el cuadre. Cuan Alicia va tirar el cuadre a a un pou soparé es va ficar be i
no va pasar res mes malo en la casa de Alicia.

LA SOLISPASSA

La solispassa era una tradició que hi havia antigament a Vilafranca en Semana Santa i volia dir la salvació que passa.
El Dimecres Sant després de missa el retó i el vicari anaven a fer la benedicció de les cases i tots els xiquets i adolescents del poble els acompanyaven. Solament anaven els xics, les xiques es quedaven en casa. Es partia el poble en dues meitats i el retó anava per una part en la meitat dels xiquets i per l’altra anava el vecari amb la resta.
Els xiquets molt contents anaven cridant i cantant uns versos que s’havien inventat i que deien:
“ Ous i diners que’l retó no dirà res”.
“ Ous al campanà garrotades a l’escolà”.
“ Ous i pessetes garrotades a trampetes”.
“ Ous al ponedó garrotades al retó”.etc
La gent al sentir les cançons eixien tots corrents a obrir les portes de les seves cases i inclus les de les pallisses perqué els xiquets anaven tots en unes maçes que s’havien fabricat uns dies avans i la porta que trobaven tancada la trencaven a maçades. No anaven en bromes.
Per a beneir les cases, el retó i el vicari utilitzaven segó pastat en aigua i mullaven un ram en aquella pasta i la tiraven a la porta de les cases fent una creu que al secar-se es quedaba allí marcada. Aleshores els xiquets cridaven:
“ Porta tancada bona maçada”. “ Porta oberta bona coberta”. Si la porta estava tancada la trencaven a maçades i si estava oberta el amo de la casa li donava ous o diners al retó. Quan ja havien acavat de passar per totes les cases del poble tornaven a l’esglesia i el retó els repartía dos perres a cada xiquet i ell es quedava amb tots els ous i la resta dels diners.
Al cap d’uns dies d’acabar-se la Semana Santa el retó i l’escolá montats en burro o en macho anaven a beneir les masies i el masovers també els obsequiaven en ous i d’aquesta manera donaven per finalitzada la benedicció de totes les cases de la localitat.

Mireia MOrraja Vicente

La Cmpana del Portalet de Sant Roquet

Com totes les vesprades, Joan i Maria jugaven per la plaça de l’Església amb el carret que s’havien construït amb unes quantes fustes i ferros. Era el joc més divertit d’aquell estiu de l’any 1968, el més bonic de tot Vilafranca, almenys això era el que deia Maria.
Mentre ells s’ho passaven d’allò mes bé, les dones del carrer de Dalt estaven sentades en un corro, a l’ entrada de la casa de l’ Hospital. Els homes estaven segant el blat i escardant les pataqueres per a que l’aigua de les tronades entrara molt bé a les arrels i fera moltes pataques.
De sobte la campana del portal de Sant Roc va començar a moure’s i alhora a sonar. Les dones totes alhora es van alçar amb un bot i Joan i Maria van acudir corrent muntats al seu carro. La tia Miquela de segida va dir:

-Nostre senyor que a passat ací!
I Enriqueta li contesta:
-Que no ho has vist?, és la campana de Sant Roc.
I en això que Edelmira diu:
-Però si la porta està tancada i Carmen, que te la clau, se n’ha anat a Terol aquest matí.
Carmen des de fa molts anys té la clau del portalet de Sant Roc, aquest portal, fa ja uns segles, era la porta d’entrada al poble de Vilafranca i de nit es tancava per a que estigueren protegits els veïns, però ara ja no hi havia portes, tan sols quedava el lloc d’oració amb la imatge de Sant Roc, patró de Vilafranca, les dones totes les setmanes anaven a resar al rosari. Carmen era l’encarregada d’obrir i tancar aquella xicoteta capella, però aquell matí Carmen havia agarrat el cotxe correu per a poder visitar la ciutat de Terol, es quedaria a la fonda d’uns amics del seu pare i voria la plaça del Torico i els carrers.
Però la campana continuava sonant, pensaren que allò tenia que ser algú, així que avisaren a tots els habitants del poble. La campana no parà de sonar els últims dies de la setmana: divendres, dissabte i diumenge. Volien solucionar-ho prompte, però ningú sabia qui havia sigut, per això començaren una investigació. Com que ningú era inspector, cridaren un especialista, que vingué des de Castelló. Començà la inspecció per els veïns del portal de Sant Antoni, però no era ningú. Pensaren que podia ser algú del carrer Abadia o del carrer Sant Roc, però tampoc hi va haver resultats. Després seguiren per les cases mes llunyeres de la campana, l’Avinguda Llosar, però no era ningú, i acabaren per les cases mes properes de la campana (el Maset), tot va ser inútil.El inspector no s’ havia trobat ningun cas com aquell i no sabia que fer per això es rendí.
Pensaren que si feien guàrdia entre els veïns descobririen qui era. Així que aquell mateix matí començà la guàrdia. El primers van ser els veïns de la plaça però la campana encara aixina sonava. Desprès, com que creien que no feien ve la guàrdia, van parar compte els veïns del carrer Abadia, però la campana sonava i els veïns del carrer Sant Roc els deien que s’havien quedat dormits. I feren la guàrdia els del carrer Sant Roc. Els que en aquell moment feien la guàrdia escoltaren uns sorolls i pensaren que podia ser l’esperit del xiquet que es va morir, que sempre anava a resar a Sant Roc.Com que pensaven que era l’esperit es van assustar molt perquè tal volta el xiquet els volia dir alguna cosa i començaria a anar per totes les cases i `per això van cridar a tots els veïns del portalet per a fer una reunió i, si fora precís trencar la porta, encara que s’enfadara Carmen. Tots van acudir i començaren a cridar perquè estaven molt nerviosos. Eren cap a les 8 de la vesprada del dilluns i tots volien resoldre aquell enigma i anar-se’n a dormir en pau. En això que van sentir una veu per darrere que els va dir: - que passe ací que hi ha molts crits? Era Carmen que havia tornat de Terol. Li ho van explicar tot i de seguida va traure la clau de casa, mentre la campana seguia tocant. A l’obrir van vore un gat negre molt gran penjat de la corda de la campana. Era el gat d’Isabel que estava a Borriana a casa de la seua germana. Tots van riure molt i després se’n van anar a sopar.
Maria i Joan van agafar al gat i li van donar menjar i després el van passejar amb el seu carro de fustes i ferros.
Per fi es va resoldre el cas i es quedaren tots tranquils, com sempre havien estat.


Cecília Tena Grcia

miércoles, 28 de abril de 2010

EL TRESOR DEL RIU DE LES TRUITES

Fa molt però que molt de temps, en el segle XVII uns savis van agrupar tots els tresors que tenien i els van amagar a la vora del Riu de les Truites, van fer un sol mapa, però no el van amagar, se’l van donar al fill del savi més vell, per a que l’anara passant de generació en generació.
Van anar passant els anys i el mapa anava passant de pare a fill, fins que va arribar el segle XXI i Pere el pare de Morgana li va donar l’antic mapa, que al cap dels anys s’havia anat arrugant, trencat un poc per les voreres i fet brut i groguenc, però almenys, encara es distingia la seu escriptura.
Morgana es va estranyar i li va preguntar al seu pare:
-Com es que em dones aquest tros de paper tot vell i arrugat?
El seu pare li va respondre una mica enfadat per el comentari:
-Serà vell i també arrugat, però a pertanyut a la nostra família des de fa molt de temps i es molt però que molt important. Segons em va contar mon pare, que li va contar son pare... bé tu ja m’entens, és el mapa d’un antic tresor, el tresor més important que a hi hagut en tot el poble durant segles, i quant arribe el moment tu li u donaràs al teu fill, que li donarà al seu fill i així per tota la història de la família, d’acord. Guarda’l en un lloc segur on es mantinga bé i que no empitjore més del que ja esta.
Morgana estranyada li preguntà:
-I si és tan valuós, com es que el tenim nosaltres? A més, si es un tresor, per que no el busquem.
Pere li respongué amb cara de dubte:
-Doncs això jo no ho sé, però si et fa il·lusió... supose que podríem buscar-lo, sempre i quan mantingues el mapa ven segur.
Morgana respongué entusiasmada:
-Que bé! Però papa pot venir Ingrid també?
Pere amb un somriure dibuixat a la cara va assentir amb el cap.
Morgana es va ficar molt contenta, no solament per que anirien a buscar el tresor, sinó per que també anava a venir Ingrid, que era la millor amiga de Morgana de la infància, de fet eren beines, i es coneixien des que anaven en bolquers.
Morgana va córrer i va baixar per les escales ràpidament, i va anar directa a casa de Ingrid per a contar-li-ho. Ingrid i Morgana van córrer cap a la casa de Morgana i li van preguntar al pare quan podrien eixir a buscar el tresor. Pere va respondre:
-Supose que demà dissabte podríem anar.
Ingrid i Morgana van saltar entusiasmades, i molt nervioses van anar al saló i van agarrar paper i un bolígraf per a començar a fer la llista de les coses que necessitaven.
Pere es va seure al sofà, va agarrar el diari i va somriure.
Aquella nit Morgana i Ingrid estaven tan entusiasmades que van passar tota la nit en blanc. Per fi es va fer de dia, elles, en veure els primers rajos de sol que van entrar per les seues finestres es van alçar amb un gran bot del llit. Morgana i Ingrid no van tardar gens a vestir-se i abans de tan sols esmorzar van anar a cridar-se, com les dos van acabar al mateix temps en eixir al carrer es van trobar. Van pujar cap a dalt per a anar a despertar a Pere, que encara dormia com un tronc. Van agafar les seues bosses amb el dinar, les van deixar al maleter i van pujar al cotxe. Pere, que encara estava mig dormit va encendre el cotxe i van anar cap al Riu de les Truites. En arribar van veure que com que feia molt bon dia tot estava ple de turistes curiosos que baixaven i pujaven pel costat del riu.
Es van col·locar en una vorera i van traure el mapa. Van tractar de localitzar el lloc on es trobaven, en el mapa hi havia com un pon dibuixat, que era mes o menys per on ells es trobaven. De seguida es van localitzar i van anar seguint les indicacions del mapa, però a meitat camí es van trobar un penya-segat que els impedia el pas, van intentar veure si hi havia alguna forma de creuar; de sobte Morgana va assenyalar a un costat del riu, es van fixar be i entre totes aquelles gotes que esquitxava la xicoteta cascada hi havia un pont vell, mig destartalat, amb molt de compte es van apropar, i abans de intentar passar van tirar una pedra xicoteta al mig del pont, no va succeir res, Pere es va oferir a passar ell primer, per que així si el pon l’aguantava, també aguantaria les xiquetes. Va fer un pas amb molt de compte, de moment anava prou bé, però al hora de fer el segon pas, Pere de nerviós i tremolós que estava li va fer passar els seus tremolors al pon i va començar a moure’s. Pere va fer un bot enrere i es torna a col·locar al costat de les xiquetes, quan el pon va deixar de moure’s Pere ho va tornar a intentar, va respirar tranquil·lament i va fer un pas, no va mirar avall per tractar de no ficar-se mes nerviós del que ja estava. Va fer cinc pasos rapidets per a que acabara quant abans millor aquella agonia, un pas mes i ho va aconseguir. Des de l’altra vorera els va dir a les xiquetes que passaren d’una en una, primer va passar Ingrid i després Morgana, en arribar es van riure i li van dir a Pere que tampoc feia tanta por.
Aquella zona era totalment desconeguda per a ells, estava tota plena de arbres i no es veia be el camí. Van seguir, però els arbres van fer que anaren mes lentament. Quant va acabar el camí ple d’arbres, hi havia un clar, que estava marcat en el mapa, però el camí seguia i la vista que ells tenien de la part per on continuava no era molt agradable, un camí ple de xarxes els esperava. De repent Morgana va exclamar:
-Ja ho tinc!, si agafem un bastó i anem apartant les xarxes no ens punjarem tant.
Mentre deia això va anar cap al costat del bosc i va arrancar unes rames. Els va donar una a Pere i un altra a Ingrid i van anar a fer camí.
Els bastons els van venir molt bé, i van localitzar la creu en el mapa que marcava el tresor, van buscar per els seus voltants alguna senyal que poguera tindre alguna cosa a veure amb aquell mapa, aleshores Ingrid va trobar un arbre que tenia forma de x, era molt estrany, així que el va investigar be per a veure si trobava alguna cosa, va mirar per darrere de l’arbre i estava buit, a la part de baix hi havia un forat en la corfa de l’arbre, Ingrid va asomar el cap per aquell forat abans de cridar als altres per a assegurar-se de que aquell arbre tenia alguna cosa estranya, hi havia una inscripció estranya, va cridar a Morgana i a Pere, que van anar de seguida, Morgana va asomar el cap i va veure les inscriptures, aleshores va mirar al mapa i va veure que també estaven allí, Pere es va apropar i va mirar el mapa, de sobte va exclamar:
-Clar!, ja ho tinc! mon pare em va dir el que significava, segons diu ací, el que hi ha que fer es... trobar la clau!, però que clau, ja no ho se.
Aleshores Morgana mirant al seu voltant es va donar compte de que el riu es desviava estranyament, va seguir la desviació del riu, que la va portar fins a una font on hi havia una clau gravada i un cercle en el seu mig, Morgana va tocar la clau i després el seu cercle, de seguida al tocar-lo tot es va posar a tremolar, i la fon es va alçar, allí baix hi havia un cofre amb un símbol i un munto de pedres tallades, però hi havia una d’elles que coincidia a la perfecció amb el símbol del cofre, va agafar la pedra i la va col·locar damunt el símbol, el cofre es va obrir, allí dins hi havia una clau d’or, Morgana la va agafar i va córrer cap a l’arbre en forma de x. Es va fixar molt be en les lletres i una d’elles tenia una ranura per a ficar una clau, Morgana va col·locar la clau i l’arbre es va partir per la meitat, la meitat de baix continuava enterra, però la de dalt s’havia caigut, de sobte la meitat de baix va començar a baixar i va donar pas a unes escaleres que anaven baix de terra, van agafar la llanterna que portaven a la motxilla i van començar a baixar, allí sobre un altar hi havia un cofre, tenia la forma del mapa gravada per la part de dalt, Morgana va col·locar el mapa damunt de la gravació com ho havia fet amb la pedra, aquell cofre es va obrir, hi havia una truita tota feta d’or i una caixa de musica, amb un missatge en el seu interior, Pere va agafar el missatge i el va llegir: “Enhorabona si heu trobat aquest tresor, la caixa de música es per vosaltres, guardeu-la be, i la truita, teniu que tornar la al riu, que es on te que estar.”
Aleshores el cofre on estava es va plenar d’aigua del riu i Morgana va col·locar la truita.
Quan van eixir a l’exterior van veure que una bonica estàtua de pedra emergia de la terra, era una figura de una sirena amb ales de pardal; quan va acabar de sortir van veure que hi havia una inscriptura i Ingrid la va llegir, deia: “El major tresor que hi ha es l’aigua, la terra, l’aire, el bosc i el mes important de tots que es la llum i tot això ho te el Riu de les Truites.”
Desprès de llegir això va aparèixer un cofre al costat de la estàtua, que contenia una figureta en miniatura de la sirena. Morgana va guardar allí la caixa de música i van agafar aquell cofre i se’n van anar a cassa.
Morgana sempre col·locava la caixa de música al costat de la finestra per a que tot el carrer poguera sentir aquella música tan bonica.
Pere també estava molt content d’haver trobat el tresor familiar que tants anys havia estat ocult baix terra, i tots els turistes van poder gaudir d’aquella estàtua tan meravellosa que hi havia a la vora del riu.











RAQUEL GARCIA BELLES

martes, 27 de abril de 2010

concurs dia del llibre

EL QUE FA LA IMAGINACIÓ


Hola soc Marina i si voleu, us deixe llegir la carta que li escriguerem l’altre dia l’Erica i jo a la Mila. Primer us explicaré qui soc jo, qui es l’Erica i la Mila. Mila
es una xiqueta com jo de 10 anys. Té els cabells risats i, els ulls de color blau.
Ella se n’ha anat a viure a la Xina, mentre que nosaltres ens em quedat ací a Vilafranca, i sols ens podem comunicar pel messenger o la carta, perque com esta molt lluny, fora de Espanya, costa molts diners parlar amb el móvil. Erica i jo hui hem triat escriure una carta, perquè a l’Erica li han llevat l’Internet i jo no en tinc.
L’Erica ja ha cumplit 11 anys, els fa al març, i ara estem al juny i, Mila fa els anys al agost i jo al setembre. L’Erica té els cabells amb bucles i castanys,
els ulls marrons. És molt prima.
Ara ha arribat el meu moment us explicaré com soc jo. Tinc els cabells rosos, i llisos. Els ulls verds i, no vull presumir però, prou bonics. Encara que no soc massa alta.
Ja he descrit a totes les xiques del club linono. Segur que us esteu preguntant,
perquè aquest nom? Hi ha una resposta per a això. No sabiem quin nom ficar-
li, aixina que vam tancar els ulls i varem ficar el dit sobre una lletra d’un llibre
que barem trobar en la basura (El conde Drácula), i ens va eixir aquestes
lletres. Em sembla que m’enrrolle molt però crec que es necessari que us diga
perquè jo i l’Erica hem escrit la carta a la Mila. Doncs és perquè Mila és la cap del club i li contem les activitats que fem. Per elegir la capitana vam fer votacions i va eixir ella, perquè és una bellísima persona. Ací està la carta:


Estimada Mila:

Som nosaltres Erica i Marina. Et volem contar la aventura que vam tindre l’altre dia i, esperem que tu també ens contes el que fas.
Comencem! Doncs l’altre dia, quan ens ficarem les armadures (els patins, les colceres i xinolleres), ens trobarem amb una aventura emocionant. Eixirem del castell (casa) ja preparades. Ens dirigirem cap a la platja (parc), on trobarem uns pirates amb el seu vaixell (giquets jugant als columpis), i ens vam amagar. Per mala sort, ens van veure i començaren a dispararnos amb els canynos ( els xiquets ens apedralaren). Ei no te rigues! Apretarem a correr i baixarem i pujarem una vall (baixarem i pujarem unes costeres). Com ens vam sofocar i, com estàvem prop de la casa de l’avia de la Caputxeta (la casa de la meva avia), vam entrar a beure aigua. Allí estaven jugant a cartes, la Caputxeta, la seva iaia i el llop que eren amics (la meva avia, la meua cosina Enriqueta i el meu iaio). Erica ha escrit llop perquè li pareix que el meu avi es pareix a un llop ja que no esta calb, això ja ho saps i, perquè s’ha deixat barba. Me pareix molt pelut i que passa. A Marina el meu avi li pareix un espagueti perque esta molt prim i esta calb. Bueno ara continuem. Allí no ens vam quedar com moltes vegades fem a menjar pastes i a jugar a cartes. Vam beure aigua i ens van donar uns caramels. Quan vam eixir, ens va arrastrar la corrent d’un riu (vam baixar la costera del carrer la Bassa, que es molt empinada). Ens agafavem de les rames dels arbres de les boreres (les baranes), i quan vam poder vam eixir (ens vam desviar). Pero no va ser la millor idea, perque vam trobar uns menjabrossa (ens vam xocar contra uns contenidors). Els menjabrossa són peluts i de color verd, groc o blau (ens imaginarem que eren peluts i, com eren de reciclatge eren d’aquests colors). Ens atraparen i volien menjar-mos, però poguerem escapar despistantlos amb els papers dels caramels que ens haviem menjat abans (tirarem als contenidors els emboltoris). Continuarem el camí. Pararem a la ombra d’un arbre a descansar i berenar (pararem a casa de l’Erica a berenar). Mamprenguerem el viatge. Anarem al barri dels monos (al carrer major) on ens atacaren els monos (ens trobarem amb un munt d’ancians que no paraben de preguntarnos coses). Va ser molt difícil escapar. Cuan vam poder eixir d’aquell barri (vam eixir del carrer), ens vam dirigir per una senda inexplorada (l’avinguada El Llosar). Allí ens perseguiren uns mosquitombaris (pasaben molts cotxes). Apretarem a correr per a buscar un refugi (ens dirigiem cap al frontón), pero ningu eixia en la nostra ajuda contra els mosquitombaris (ni la Sónia ni Patricio van eixir a patinar amb nosaltres).Per fi trobarem un refugi i els mosquitombaris es van anar (arribarem al frontón). Al cap d’un temps vam decidir tornar al castell (estabem cansades i voliem tornar a casa). Pero no podiem perque una escurçó gengant ens perseguiria (un gos rabiós). Al final ens volguerem fer les valentes i vam eixir. La serp (el gos) ens perseguia com nosaltres ens haviem imaginat que faria (ens seguia el gos corrents al darrere). En camí mes curt hasta el castell era per la selva i era molt perillosa (una costera molt empinada que mai encara ens habiem tirat). Aixina que vam anar a pegar la volta creuant el llac (l’avinguda Castelló), que estava ple de peixos i taurons (pasaben molts contxes i camions).
Perfi arribarem al bosc on el nostre amic el drac Santi amb els seus ulls que tiràven foc l’asustaren i es va anar (ens vam trobar al meu carrer a Santi un amic nostre, que es l’amo del gos per emportarse el gos). Arribarem al castell a descansar (aplegarem a casa).
Esperem que tu també te ho estigues passant tan bé com nosaltres i estem ansioses de rebre la teva resposta. Besets:

Erica i Marina


Que, us ha agradat? Jo crec que li agradara saber el que fem. I a demes d’aquesta forma. Es divertit escriure d’aquest forma el que fas amb els amics, i molt fàcil si tens una mica d’imaginació. Ja trobe a faltar la Mila i espere que ens envie a l’Erica i a mí una foto seva. Ja us llegire la carta de la Mila un altre dia cuan la recibisca. Adeu a vosaltres també i fins prompte.


berta