EL TRESOR DEL RIU DE LES TRUITES

Fa molt però que molt de temps, en el segle XVII uns savis van agrupar tots els tresors que tenien i els van amagar a la vora del Riu de les Truites, van fer un sol mapa, però no el van amagar, se’l van donar al fill del savi més vell, per a que l’anara passant de generació en generació.
Van anar passant els anys i el mapa anava passant de pare a fill, fins que va arribar el segle XXI i Pere el pare de Morgana li va donar l’antic mapa, que al cap dels anys s’havia anat arrugant, trencat un poc per les voreres i fet brut i groguenc, però almenys, encara es distingia la seu escriptura.
Morgana es va estranyar i li va preguntar al seu pare:
-Com es que em dones aquest tros de paper tot vell i arrugat?
El seu pare li va respondre una mica enfadat per el comentari:
-Serà vell i també arrugat, però a pertanyut a la nostra família des de fa molt de temps i es molt però que molt important. Segons em va contar mon pare, que li va contar son pare... bé tu ja m’entens, és el mapa d’un antic tresor, el tresor més important que a hi hagut en tot el poble durant segles, i quant arribe el moment tu li u donaràs al teu fill, que li donarà al seu fill i així per tota la història de la família, d’acord. Guarda’l en un lloc segur on es mantinga bé i que no empitjore més del que ja esta.
Morgana estranyada li preguntà:
-I si és tan valuós, com es que el tenim nosaltres? A més, si es un tresor, per que no el busquem.
Pere li respongué amb cara de dubte:
-Doncs això jo no ho sé, però si et fa il·lusió... supose que podríem buscar-lo, sempre i quan mantingues el mapa ven segur.
Morgana respongué entusiasmada:
-Que bé! Però papa pot venir Ingrid també?
Pere amb un somriure dibuixat a la cara va assentir amb el cap.
Morgana es va ficar molt contenta, no solament per que anirien a buscar el tresor, sinó per que també anava a venir Ingrid, que era la millor amiga de Morgana de la infància, de fet eren beines, i es coneixien des que anaven en bolquers.
Morgana va córrer i va baixar per les escales ràpidament, i va anar directa a casa de Ingrid per a contar-li-ho. Ingrid i Morgana van córrer cap a la casa de Morgana i li van preguntar al pare quan podrien eixir a buscar el tresor. Pere va respondre:
-Supose que demà dissabte podríem anar.
Ingrid i Morgana van saltar entusiasmades, i molt nervioses van anar al saló i van agarrar paper i un bolígraf per a començar a fer la llista de les coses que necessitaven.
Pere es va seure al sofà, va agarrar el diari i va somriure.
Aquella nit Morgana i Ingrid estaven tan entusiasmades que van passar tota la nit en blanc. Per fi es va fer de dia, elles, en veure els primers rajos de sol que van entrar per les seues finestres es van alçar amb un gran bot del llit. Morgana i Ingrid no van tardar gens a vestir-se i abans de tan sols esmorzar van anar a cridar-se, com les dos van acabar al mateix temps en eixir al carrer es van trobar. Van pujar cap a dalt per a anar a despertar a Pere, que encara dormia com un tronc. Van agafar les seues bosses amb el dinar, les van deixar al maleter i van pujar al cotxe. Pere, que encara estava mig dormit va encendre el cotxe i van anar cap al Riu de les Truites. En arribar van veure que com que feia molt bon dia tot estava ple de turistes curiosos que baixaven i pujaven pel costat del riu.
Es van col·locar en una vorera i van traure el mapa. Van tractar de localitzar el lloc on es trobaven, en el mapa hi havia com un pon dibuixat, que era mes o menys per on ells es trobaven. De seguida es van localitzar i van anar seguint les indicacions del mapa, però a meitat camí es van trobar un penya-segat que els impedia el pas, van intentar veure si hi havia alguna forma de creuar; de sobte Morgana va assenyalar a un costat del riu, es van fixar be i entre totes aquelles gotes que esquitxava la xicoteta cascada hi havia un pont vell, mig destartalat, amb molt de compte es van apropar, i abans de intentar passar van tirar una pedra xicoteta al mig del pont, no va succeir res, Pere es va oferir a passar ell primer, per que així si el pon l’aguantava, també aguantaria les xiquetes. Va fer un pas amb molt de compte, de moment anava prou bé, però al hora de fer el segon pas, Pere de nerviós i tremolós que estava li va fer passar els seus tremolors al pon i va començar a moure’s. Pere va fer un bot enrere i es torna a col·locar al costat de les xiquetes, quan el pon va deixar de moure’s Pere ho va tornar a intentar, va respirar tranquil·lament i va fer un pas, no va mirar avall per tractar de no ficar-se mes nerviós del que ja estava. Va fer cinc pasos rapidets per a que acabara quant abans millor aquella agonia, un pas mes i ho va aconseguir. Des de l’altra vorera els va dir a les xiquetes que passaren d’una en una, primer va passar Ingrid i després Morgana, en arribar es van riure i li van dir a Pere que tampoc feia tanta por.
Aquella zona era totalment desconeguda per a ells, estava tota plena de arbres i no es veia be el camí. Van seguir, però els arbres van fer que anaren mes lentament. Quant va acabar el camí ple d’arbres, hi havia un clar, que estava marcat en el mapa, però el camí seguia i la vista que ells tenien de la part per on continuava no era molt agradable, un camí ple de xarxes els esperava. De repent Morgana va exclamar:
-Ja ho tinc!, si agafem un bastó i anem apartant les xarxes no ens punjarem tant.
Mentre deia això va anar cap al costat del bosc i va arrancar unes rames. Els va donar una a Pere i un altra a Ingrid i van anar a fer camí.
Els bastons els van venir molt bé, i van localitzar la creu en el mapa que marcava el tresor, van buscar per els seus voltants alguna senyal que poguera tindre alguna cosa a veure amb aquell mapa, aleshores Ingrid va trobar un arbre que tenia forma de x, era molt estrany, així que el va investigar be per a veure si trobava alguna cosa, va mirar per darrere de l’arbre i estava buit, a la part de baix hi havia un forat en la corfa de l’arbre, Ingrid va asomar el cap per aquell forat abans de cridar als altres per a assegurar-se de que aquell arbre tenia alguna cosa estranya, hi havia una inscripció estranya, va cridar a Morgana i a Pere, que van anar de seguida, Morgana va asomar el cap i va veure les inscriptures, aleshores va mirar al mapa i va veure que també estaven allí, Pere es va apropar i va mirar el mapa, de sobte va exclamar:
-Clar!, ja ho tinc! mon pare em va dir el que significava, segons diu ací, el que hi ha que fer es... trobar la clau!, però que clau, ja no ho se.
Aleshores Morgana mirant al seu voltant es va donar compte de que el riu es desviava estranyament, va seguir la desviació del riu, que la va portar fins a una font on hi havia una clau gravada i un cercle en el seu mig, Morgana va tocar la clau i després el seu cercle, de seguida al tocar-lo tot es va posar a tremolar, i la fon es va alçar, allí baix hi havia un cofre amb un símbol i un munto de pedres tallades, però hi havia una d’elles que coincidia a la perfecció amb el símbol del cofre, va agafar la pedra i la va col·locar damunt el símbol, el cofre es va obrir, allí dins hi havia una clau d’or, Morgana la va agafar i va córrer cap a l’arbre en forma de x. Es va fixar molt be en les lletres i una d’elles tenia una ranura per a ficar una clau, Morgana va col·locar la clau i l’arbre es va partir per la meitat, la meitat de baix continuava enterra, però la de dalt s’havia caigut, de sobte la meitat de baix va començar a baixar i va donar pas a unes escaleres que anaven baix de terra, van agafar la llanterna que portaven a la motxilla i van començar a baixar, allí sobre un altar hi havia un cofre, tenia la forma del mapa gravada per la part de dalt, Morgana va col·locar el mapa damunt de la gravació com ho havia fet amb la pedra, aquell cofre es va obrir, hi havia una truita tota feta d’or i una caixa de musica, amb un missatge en el seu interior, Pere va agafar el missatge i el va llegir: “Enhorabona si heu trobat aquest tresor, la caixa de música es per vosaltres, guardeu-la be, i la truita, teniu que tornar la al riu, que es on te que estar.”
Aleshores el cofre on estava es va plenar d’aigua del riu i Morgana va col·locar la truita.
Quan van eixir a l’exterior van veure que una bonica estàtua de pedra emergia de la terra, era una figura de una sirena amb ales de pardal; quan va acabar de sortir van veure que hi havia una inscriptura i Ingrid la va llegir, deia: “El major tresor que hi ha es l’aigua, la terra, l’aire, el bosc i el mes important de tots que es la llum i tot això ho te el Riu de les Truites.”
Desprès de llegir això va aparèixer un cofre al costat de la estàtua, que contenia una figureta en miniatura de la sirena. Morgana va guardar allí la caixa de música i van agafar aquell cofre i se’n van anar a cassa.
Morgana sempre col·locava la caixa de música al costat de la finestra per a que tot el carrer poguera sentir aquella música tan bonica.
Pere també estava molt content d’haver trobat el tresor familiar que tants anys havia estat ocult baix terra, i tots els turistes van poder gaudir d’aquella estàtua tan meravellosa que hi havia a la vora del riu.











RAQUEL GARCIA BELLES