Etiquetas

viernes, 22 de octubre de 2010

ACRÓSTICOS

Mentirosa com la màgia.
Agradablecom un gosset petit,
Revoltosa com un gat nerviòs.
Inquieta com si haguera begut café
Nerviosa com un xiquet xicotet
Alegre com un pallaso.
Laia

JO SOC

Agil, xicotet i revoltòs.
Ràpid, simpàtic i confiat.
Tranquil, valent i hàbil
amable, cabut i viu.

Marc Colom


Xicoteta, prima però guapa.
Amable, simpàtica i rabiosa.
Parladora, picardiosa i revoltosa.
Àgil, jugadora i festera.

Maria Roda.


Alegre, llesta i obeïent.
Estudiosa, carinyosa i impacient.
Única, amable i inquieta.
Vergonyosa, morena i neta.

Laia Dols.

jueves, 27 de mayo de 2010

L'entrevista me a agradat molt perquè,el senyor Joan Pla ha contestat a les nostres preguntea amablement i a donat la seua opinió sobre els resums que vam fer del llibre"LA VALL DELS MISTERIS"
i també sobre les nostres opinions. Ens va escoltar bastant mentres feiem les nostres preguntes.També es va apendre els noms del xiquets que li feien les preguntes. Ens va dir en que es va inspirar per fer els seus llibres i també si va escriure llibres per a majors apart dels infantils per acabar ens vam fer una foto i ens va signar els llibres a tots i si algú volguera portar un altre llibre seu també el signaria.A tots ens va agradar i ens vam quedar molt contents.


Alejandra Jakeline Alcon Morais.

Opinió de la visita de Joan PLa

El dia 23 d'abril vam celebrar en l'escola el dia del llibre. Tota la classe esperavem el llibre impacients, com tots, però la vall dels misteris encara no havia arribat. Fins a finals de l'altra setmana no el vaig tenir a les meues mans.Vam començar a llegir-lo tots en classe i amb moltes ganes.Quan vam arribar al capítol 3 es va possar molt intrigant. Cada dia llegiem un capítol i jo a casa desitjava que passarà el dia prompte per saber que passaba i per a que aribarà el cap de setmana.
Mentre llegiem feiem resums de tots les capítols. A mi em va tocar el 8. I em vaig divertir molt fent la decoració de la classe i el panell.
El dia 14 de maig va venir l'escritor del llibre que ens haviem llegit, Joan Pla.Li vam fer moltes preguntes. Ell ens les va contestar molt detalladament, quasi massa. Va estar molt emocionant com el seu llibre. Per la tarda ens va concedir l'honor de signamos els llibres. I va repetir la mateixa operació amb els alyres cursos. Jo m'ho vaig passar molt bé, i espere que els altres també.

Berta.

entrevista a Joan Pla

1. Has escrit altres llibres que no siguen de misteri?

Si molts.

2.Quins?

L'estranya mort de Berta, la secta del Graal, la maledicció del Graal etc.

3. Quina va ser la teua inspiració sobre aquest llibre?

Quan vaig anar als pirineus, després de una accident, fins que se'm va acudir els misteris. D'un misteri se'm van acudir uns altres.Fins que va estar completa.

4. Quina va ser la raó dels noms dels personatges?

Perque Bernat i Vicent m'agradaven. Els serratosa perque me sonava a un bandoler català que es deia Serrallunda. Com em va venir al cap li vaig ficar el nom. Els altres son noms comuns.

5. Estàs treballant en alguna altra obra? Ens pots donar una pista?

Si. Tinc una a l'ordinador. La novel·la negra.L'estic millorant.Parla de la corrupció. En acabarla pensaré en un altra.

6. Tagrada llegir llibres d'altres autors?

I tant.Aprenc així.Tinc el portàtil i dos llibres per a llegir al sofà.

7. Quines son les teues aficions?

Viatjar a l'estiu. Durant l'any de tant en tant anar a la muntanya, pero ara ja soc vell i m'agrada jugar amb els meus nets.

Marta, Berta i Alejanrda.

viernes, 30 de abril de 2010

EL BOSC MISTERIÒS

Hi havia una vegada una classe que volia anar de excursió de fi de curs, a un lloc de muntanya, dormir amb tendes de campanya i fer caminades per el terme.
Li ho van proposar als mestres i ell va acceptar, dels molts llocs que van mirar per Internet , decidiren anar al Bosc Misteriós, però ells pensaven que sols era una llegenda antiga per a fer por, el que no sabien era que de nit passaven coses estranyes, i que ningú que ho sabia entrava en eixe lloc misteriós.
Era dimarts dia 13,i les dues mestres i tots els xiquets de la classe van marxar en autobús al lloc de destí, els va deixar allí i l autobús s’entornà.
Estaven contentíssims de poder dormir a l’ aire lliure en plena naturalesa
Caminaren un poc fins el lloc d’ acampada, quan van arribar allí ho van veure to bé, pareixia agradable, hi havia ombra i fins i tot un llac.
Primer van muntar les tendes i després van anar al llac que tenia l’aigua tota verda i no es aconseguia veure res perquè estava tot fangós i brut. Aleshores pensaren que al llac no podrien nedar perquè feia un poc de por, no veure res del que hi havia al fons.
Desprès de preparar el sopar i passar una estona al costat del foc van decidir anar a dormir, cadascú se’n va anar a la seva tenda.
Ningú aconseguia adormir-se, de repent es sentiren uns sorolls i tots eixiren de la tenda espantats.
Els mestres els tranquil·litzaren encara que estaven més espantats que ells.
Quant tot pareixia més tranquil van tornar a les tendes i es van dormir.
Al dia següent ja pensaven en un altra cosa i per passar l’estona van anar al llac.
Al apropar-se van veure un rastre estrany al costat del llac.
Intentaren cridar a la policia però no funcionaven els mòbils i van decidir anar-se’n enseguida.
Intentaven eixir d’aquell lloc , però, després de dues hores caminant van parar altra vegada al llac.
Ja s’anava fent de nit i van tornar a les tendes per a dormir.
A les dotze de la nit es va veure una llum com si de repent es fera de dia i tots van cridar de por.
Al dia següent sols quedaven les tendes, van desaparèixer tots misteriosament i ningú va saber res més dels dues mestres i tota la classe.
Cadascú va pensar el que volia però la veritat no la sap ningú.

EL QUADRE MALEIT

EL QUADRE MALEIT
Hi havia una vegada un fira que duia una paraeta de subasta i dins de eixa paraeta portava un
cuadre maleit . Al día de la fira el van subastar el cuadre i sel va endur una xiqueta que li dien
Alicia. Alicia era una xiqueta de 10 anys morena alta i de ulls blaus.El cuadre que es van endur
tenia una estructura de una persona senta a una cadira. Quan sen anaven caba casa
ella i el seu pare va pasar una cosa mol estranya Alicia va mirar al cuadre i va vorer que se li
menegava els ulls pero ella va pensar que eren imaginacions seues. Cuan van arribar a casa
van vorer que estava tota en un desastre grandíssim i ells van pensar que els avien entrat a
robar. Ells van pengar el cuadre al salo. Al dia següent va anar a visitarlos Felipe el seu veí de la
esquerra. Cuan va vore el cuadre Felipe va dir que era mol bonic i al moment Felipe es va
enterar que li avien robat el cotxe. Alicia va dir que igual el cuadre estava maleït pero son pare
va dir que va ser una coincidència. La mare de Alicia estava de viatge a Australia EL QUADRE MALEIT
Hi havia una vegada un fira que duia una paraeta de subasta i dins de eixa paraeta portava un
cuadre maleit . Al día de la fira el van subastar el cuadre i sel va endur una xiqueta que li dien
Alicia. Alicia era una xiqueta de 10 anys morena alta i de ulls blaus.El cuadre que es van endur
tenia una estructura de una persona senta a una cadira. Quan sen anaven caba casa
ella i el seu pare va pasar una cosa mol estranya Alicia va mirar al cuadre i va vorer que se li
menegava els ulls pero ella va pensar que eren imaginacions seues. Cuan van arribar a casa
van vorer que estava tota en un desastre grandíssim i ells van pensar que els avien entrat a
robar. Ells van pengar el cuadre al salo. Al dia següent va anar a visitarlos Felipe el seu veí de la
esquerra. Cuan va vore el cuadre Felipe va dir que era mol bonic i al moment Felipe es va
enterar que li avien robat el cotxe. Alicia va dir que igual el cuadre estava maleït pero son pare
va dir que va ser una coincidència. La mare de Alicia estava de viatge a Australia i els va dir que
vindria daci una setmana. Però el dia que anava a vindre la mare de Alicia el pare es va ficar
molt mal i no van podré fer-li un una festa de benvinguda. Alicia va pensar que desde que
estava el quadre en sa casa solo havien passat coses horribles. Quan va aplegar la mare de
Alicia a la casa li va contar tot lo que avia fet al viatge m’entres que sompare estava gitat al llit.
Alicia li va dir a samare que avien comprat un cuadre a una fira i solo avia tret molt mala sort .
Al dia següent al pare de Alicia el van tindre que portal al hospital perque estava mol mal i
Alicia va decidir tirar el cuadre. Cuan Alicia va tirar el cuadre a a un pou soparé es va ficar be i
no va pasar res mes malo en la casa de Alicia.i els va dir que
vindria daci una setmana. Però el dia que anava a vindre la mare de Alicia el pare es va ficar
molt mal i no van podré fer-li un una festa de benvinguda. Alicia va pensar que desde que
estava el quadre en sa casa solo havien passat coses horribles. Quan va aplegar la mare de
Alicia a la casa li va contar tot lo que avia fet al viatge m’entres que sompare estava gitat al llit.
Alicia li va dir a samare que avien comprat un cuadre a una fira i solo avia tret molt mala sort .
Al dia següent al pare de Alicia el van tindre que portal al hospital perque estava mol mal i
Alicia va decidir tirar el cuadre. Cuan Alicia va tirar el cuadre a a un pou soparé es va ficar be i
no va pasar res mes malo en la casa de Alicia.

LA SOLISPASSA

La solispassa era una tradició que hi havia antigament a Vilafranca en Semana Santa i volia dir la salvació que passa.
El Dimecres Sant després de missa el retó i el vicari anaven a fer la benedicció de les cases i tots els xiquets i adolescents del poble els acompanyaven. Solament anaven els xics, les xiques es quedaven en casa. Es partia el poble en dues meitats i el retó anava per una part en la meitat dels xiquets i per l’altra anava el vecari amb la resta.
Els xiquets molt contents anaven cridant i cantant uns versos que s’havien inventat i que deien:
“ Ous i diners que’l retó no dirà res”.
“ Ous al campanà garrotades a l’escolà”.
“ Ous i pessetes garrotades a trampetes”.
“ Ous al ponedó garrotades al retó”.etc
La gent al sentir les cançons eixien tots corrents a obrir les portes de les seves cases i inclus les de les pallisses perqué els xiquets anaven tots en unes maçes que s’havien fabricat uns dies avans i la porta que trobaven tancada la trencaven a maçades. No anaven en bromes.
Per a beneir les cases, el retó i el vicari utilitzaven segó pastat en aigua i mullaven un ram en aquella pasta i la tiraven a la porta de les cases fent una creu que al secar-se es quedaba allí marcada. Aleshores els xiquets cridaven:
“ Porta tancada bona maçada”. “ Porta oberta bona coberta”. Si la porta estava tancada la trencaven a maçades i si estava oberta el amo de la casa li donava ous o diners al retó. Quan ja havien acavat de passar per totes les cases del poble tornaven a l’esglesia i el retó els repartía dos perres a cada xiquet i ell es quedava amb tots els ous i la resta dels diners.
Al cap d’uns dies d’acabar-se la Semana Santa el retó i l’escolá montats en burro o en macho anaven a beneir les masies i el masovers també els obsequiaven en ous i d’aquesta manera donaven per finalitzada la benedicció de totes les cases de la localitat.

Mireia MOrraja Vicente

La Cmpana del Portalet de Sant Roquet

Com totes les vesprades, Joan i Maria jugaven per la plaça de l’Església amb el carret que s’havien construït amb unes quantes fustes i ferros. Era el joc més divertit d’aquell estiu de l’any 1968, el més bonic de tot Vilafranca, almenys això era el que deia Maria.
Mentre ells s’ho passaven d’allò mes bé, les dones del carrer de Dalt estaven sentades en un corro, a l’ entrada de la casa de l’ Hospital. Els homes estaven segant el blat i escardant les pataqueres per a que l’aigua de les tronades entrara molt bé a les arrels i fera moltes pataques.
De sobte la campana del portal de Sant Roc va començar a moure’s i alhora a sonar. Les dones totes alhora es van alçar amb un bot i Joan i Maria van acudir corrent muntats al seu carro. La tia Miquela de segida va dir:

-Nostre senyor que a passat ací!
I Enriqueta li contesta:
-Que no ho has vist?, és la campana de Sant Roc.
I en això que Edelmira diu:
-Però si la porta està tancada i Carmen, que te la clau, se n’ha anat a Terol aquest matí.
Carmen des de fa molts anys té la clau del portalet de Sant Roc, aquest portal, fa ja uns segles, era la porta d’entrada al poble de Vilafranca i de nit es tancava per a que estigueren protegits els veïns, però ara ja no hi havia portes, tan sols quedava el lloc d’oració amb la imatge de Sant Roc, patró de Vilafranca, les dones totes les setmanes anaven a resar al rosari. Carmen era l’encarregada d’obrir i tancar aquella xicoteta capella, però aquell matí Carmen havia agarrat el cotxe correu per a poder visitar la ciutat de Terol, es quedaria a la fonda d’uns amics del seu pare i voria la plaça del Torico i els carrers.
Però la campana continuava sonant, pensaren que allò tenia que ser algú, així que avisaren a tots els habitants del poble. La campana no parà de sonar els últims dies de la setmana: divendres, dissabte i diumenge. Volien solucionar-ho prompte, però ningú sabia qui havia sigut, per això començaren una investigació. Com que ningú era inspector, cridaren un especialista, que vingué des de Castelló. Començà la inspecció per els veïns del portal de Sant Antoni, però no era ningú. Pensaren que podia ser algú del carrer Abadia o del carrer Sant Roc, però tampoc hi va haver resultats. Després seguiren per les cases mes llunyeres de la campana, l’Avinguda Llosar, però no era ningú, i acabaren per les cases mes properes de la campana (el Maset), tot va ser inútil.El inspector no s’ havia trobat ningun cas com aquell i no sabia que fer per això es rendí.
Pensaren que si feien guàrdia entre els veïns descobririen qui era. Així que aquell mateix matí començà la guàrdia. El primers van ser els veïns de la plaça però la campana encara aixina sonava. Desprès, com que creien que no feien ve la guàrdia, van parar compte els veïns del carrer Abadia, però la campana sonava i els veïns del carrer Sant Roc els deien que s’havien quedat dormits. I feren la guàrdia els del carrer Sant Roc. Els que en aquell moment feien la guàrdia escoltaren uns sorolls i pensaren que podia ser l’esperit del xiquet que es va morir, que sempre anava a resar a Sant Roc.Com que pensaven que era l’esperit es van assustar molt perquè tal volta el xiquet els volia dir alguna cosa i començaria a anar per totes les cases i `per això van cridar a tots els veïns del portalet per a fer una reunió i, si fora precís trencar la porta, encara que s’enfadara Carmen. Tots van acudir i començaren a cridar perquè estaven molt nerviosos. Eren cap a les 8 de la vesprada del dilluns i tots volien resoldre aquell enigma i anar-se’n a dormir en pau. En això que van sentir una veu per darrere que els va dir: - que passe ací que hi ha molts crits? Era Carmen que havia tornat de Terol. Li ho van explicar tot i de seguida va traure la clau de casa, mentre la campana seguia tocant. A l’obrir van vore un gat negre molt gran penjat de la corda de la campana. Era el gat d’Isabel que estava a Borriana a casa de la seua germana. Tots van riure molt i després se’n van anar a sopar.
Maria i Joan van agafar al gat i li van donar menjar i després el van passejar amb el seu carro de fustes i ferros.
Per fi es va resoldre el cas i es quedaren tots tranquils, com sempre havien estat.


Cecília Tena Grcia

miércoles, 28 de abril de 2010

EL TRESOR DEL RIU DE LES TRUITES

Fa molt però que molt de temps, en el segle XVII uns savis van agrupar tots els tresors que tenien i els van amagar a la vora del Riu de les Truites, van fer un sol mapa, però no el van amagar, se’l van donar al fill del savi més vell, per a que l’anara passant de generació en generació.
Van anar passant els anys i el mapa anava passant de pare a fill, fins que va arribar el segle XXI i Pere el pare de Morgana li va donar l’antic mapa, que al cap dels anys s’havia anat arrugant, trencat un poc per les voreres i fet brut i groguenc, però almenys, encara es distingia la seu escriptura.
Morgana es va estranyar i li va preguntar al seu pare:
-Com es que em dones aquest tros de paper tot vell i arrugat?
El seu pare li va respondre una mica enfadat per el comentari:
-Serà vell i també arrugat, però a pertanyut a la nostra família des de fa molt de temps i es molt però que molt important. Segons em va contar mon pare, que li va contar son pare... bé tu ja m’entens, és el mapa d’un antic tresor, el tresor més important que a hi hagut en tot el poble durant segles, i quant arribe el moment tu li u donaràs al teu fill, que li donarà al seu fill i així per tota la història de la família, d’acord. Guarda’l en un lloc segur on es mantinga bé i que no empitjore més del que ja esta.
Morgana estranyada li preguntà:
-I si és tan valuós, com es que el tenim nosaltres? A més, si es un tresor, per que no el busquem.
Pere li respongué amb cara de dubte:
-Doncs això jo no ho sé, però si et fa il·lusió... supose que podríem buscar-lo, sempre i quan mantingues el mapa ven segur.
Morgana respongué entusiasmada:
-Que bé! Però papa pot venir Ingrid també?
Pere amb un somriure dibuixat a la cara va assentir amb el cap.
Morgana es va ficar molt contenta, no solament per que anirien a buscar el tresor, sinó per que també anava a venir Ingrid, que era la millor amiga de Morgana de la infància, de fet eren beines, i es coneixien des que anaven en bolquers.
Morgana va córrer i va baixar per les escales ràpidament, i va anar directa a casa de Ingrid per a contar-li-ho. Ingrid i Morgana van córrer cap a la casa de Morgana i li van preguntar al pare quan podrien eixir a buscar el tresor. Pere va respondre:
-Supose que demà dissabte podríem anar.
Ingrid i Morgana van saltar entusiasmades, i molt nervioses van anar al saló i van agarrar paper i un bolígraf per a començar a fer la llista de les coses que necessitaven.
Pere es va seure al sofà, va agarrar el diari i va somriure.
Aquella nit Morgana i Ingrid estaven tan entusiasmades que van passar tota la nit en blanc. Per fi es va fer de dia, elles, en veure els primers rajos de sol que van entrar per les seues finestres es van alçar amb un gran bot del llit. Morgana i Ingrid no van tardar gens a vestir-se i abans de tan sols esmorzar van anar a cridar-se, com les dos van acabar al mateix temps en eixir al carrer es van trobar. Van pujar cap a dalt per a anar a despertar a Pere, que encara dormia com un tronc. Van agafar les seues bosses amb el dinar, les van deixar al maleter i van pujar al cotxe. Pere, que encara estava mig dormit va encendre el cotxe i van anar cap al Riu de les Truites. En arribar van veure que com que feia molt bon dia tot estava ple de turistes curiosos que baixaven i pujaven pel costat del riu.
Es van col·locar en una vorera i van traure el mapa. Van tractar de localitzar el lloc on es trobaven, en el mapa hi havia com un pon dibuixat, que era mes o menys per on ells es trobaven. De seguida es van localitzar i van anar seguint les indicacions del mapa, però a meitat camí es van trobar un penya-segat que els impedia el pas, van intentar veure si hi havia alguna forma de creuar; de sobte Morgana va assenyalar a un costat del riu, es van fixar be i entre totes aquelles gotes que esquitxava la xicoteta cascada hi havia un pont vell, mig destartalat, amb molt de compte es van apropar, i abans de intentar passar van tirar una pedra xicoteta al mig del pont, no va succeir res, Pere es va oferir a passar ell primer, per que així si el pon l’aguantava, també aguantaria les xiquetes. Va fer un pas amb molt de compte, de moment anava prou bé, però al hora de fer el segon pas, Pere de nerviós i tremolós que estava li va fer passar els seus tremolors al pon i va començar a moure’s. Pere va fer un bot enrere i es torna a col·locar al costat de les xiquetes, quan el pon va deixar de moure’s Pere ho va tornar a intentar, va respirar tranquil·lament i va fer un pas, no va mirar avall per tractar de no ficar-se mes nerviós del que ja estava. Va fer cinc pasos rapidets per a que acabara quant abans millor aquella agonia, un pas mes i ho va aconseguir. Des de l’altra vorera els va dir a les xiquetes que passaren d’una en una, primer va passar Ingrid i després Morgana, en arribar es van riure i li van dir a Pere que tampoc feia tanta por.
Aquella zona era totalment desconeguda per a ells, estava tota plena de arbres i no es veia be el camí. Van seguir, però els arbres van fer que anaren mes lentament. Quant va acabar el camí ple d’arbres, hi havia un clar, que estava marcat en el mapa, però el camí seguia i la vista que ells tenien de la part per on continuava no era molt agradable, un camí ple de xarxes els esperava. De repent Morgana va exclamar:
-Ja ho tinc!, si agafem un bastó i anem apartant les xarxes no ens punjarem tant.
Mentre deia això va anar cap al costat del bosc i va arrancar unes rames. Els va donar una a Pere i un altra a Ingrid i van anar a fer camí.
Els bastons els van venir molt bé, i van localitzar la creu en el mapa que marcava el tresor, van buscar per els seus voltants alguna senyal que poguera tindre alguna cosa a veure amb aquell mapa, aleshores Ingrid va trobar un arbre que tenia forma de x, era molt estrany, així que el va investigar be per a veure si trobava alguna cosa, va mirar per darrere de l’arbre i estava buit, a la part de baix hi havia un forat en la corfa de l’arbre, Ingrid va asomar el cap per aquell forat abans de cridar als altres per a assegurar-se de que aquell arbre tenia alguna cosa estranya, hi havia una inscripció estranya, va cridar a Morgana i a Pere, que van anar de seguida, Morgana va asomar el cap i va veure les inscriptures, aleshores va mirar al mapa i va veure que també estaven allí, Pere es va apropar i va mirar el mapa, de sobte va exclamar:
-Clar!, ja ho tinc! mon pare em va dir el que significava, segons diu ací, el que hi ha que fer es... trobar la clau!, però que clau, ja no ho se.
Aleshores Morgana mirant al seu voltant es va donar compte de que el riu es desviava estranyament, va seguir la desviació del riu, que la va portar fins a una font on hi havia una clau gravada i un cercle en el seu mig, Morgana va tocar la clau i després el seu cercle, de seguida al tocar-lo tot es va posar a tremolar, i la fon es va alçar, allí baix hi havia un cofre amb un símbol i un munto de pedres tallades, però hi havia una d’elles que coincidia a la perfecció amb el símbol del cofre, va agafar la pedra i la va col·locar damunt el símbol, el cofre es va obrir, allí dins hi havia una clau d’or, Morgana la va agafar i va córrer cap a l’arbre en forma de x. Es va fixar molt be en les lletres i una d’elles tenia una ranura per a ficar una clau, Morgana va col·locar la clau i l’arbre es va partir per la meitat, la meitat de baix continuava enterra, però la de dalt s’havia caigut, de sobte la meitat de baix va començar a baixar i va donar pas a unes escaleres que anaven baix de terra, van agafar la llanterna que portaven a la motxilla i van començar a baixar, allí sobre un altar hi havia un cofre, tenia la forma del mapa gravada per la part de dalt, Morgana va col·locar el mapa damunt de la gravació com ho havia fet amb la pedra, aquell cofre es va obrir, hi havia una truita tota feta d’or i una caixa de musica, amb un missatge en el seu interior, Pere va agafar el missatge i el va llegir: “Enhorabona si heu trobat aquest tresor, la caixa de música es per vosaltres, guardeu-la be, i la truita, teniu que tornar la al riu, que es on te que estar.”
Aleshores el cofre on estava es va plenar d’aigua del riu i Morgana va col·locar la truita.
Quan van eixir a l’exterior van veure que una bonica estàtua de pedra emergia de la terra, era una figura de una sirena amb ales de pardal; quan va acabar de sortir van veure que hi havia una inscriptura i Ingrid la va llegir, deia: “El major tresor que hi ha es l’aigua, la terra, l’aire, el bosc i el mes important de tots que es la llum i tot això ho te el Riu de les Truites.”
Desprès de llegir això va aparèixer un cofre al costat de la estàtua, que contenia una figureta en miniatura de la sirena. Morgana va guardar allí la caixa de música i van agafar aquell cofre i se’n van anar a cassa.
Morgana sempre col·locava la caixa de música al costat de la finestra per a que tot el carrer poguera sentir aquella música tan bonica.
Pere també estava molt content d’haver trobat el tresor familiar que tants anys havia estat ocult baix terra, i tots els turistes van poder gaudir d’aquella estàtua tan meravellosa que hi havia a la vora del riu.











RAQUEL GARCIA BELLES

martes, 27 de abril de 2010

concurs dia del llibre

EL QUE FA LA IMAGINACIÓ


Hola soc Marina i si voleu, us deixe llegir la carta que li escriguerem l’altre dia l’Erica i jo a la Mila. Primer us explicaré qui soc jo, qui es l’Erica i la Mila. Mila
es una xiqueta com jo de 10 anys. Té els cabells risats i, els ulls de color blau.
Ella se n’ha anat a viure a la Xina, mentre que nosaltres ens em quedat ací a Vilafranca, i sols ens podem comunicar pel messenger o la carta, perque com esta molt lluny, fora de Espanya, costa molts diners parlar amb el móvil. Erica i jo hui hem triat escriure una carta, perquè a l’Erica li han llevat l’Internet i jo no en tinc.
L’Erica ja ha cumplit 11 anys, els fa al març, i ara estem al juny i, Mila fa els anys al agost i jo al setembre. L’Erica té els cabells amb bucles i castanys,
els ulls marrons. És molt prima.
Ara ha arribat el meu moment us explicaré com soc jo. Tinc els cabells rosos, i llisos. Els ulls verds i, no vull presumir però, prou bonics. Encara que no soc massa alta.
Ja he descrit a totes les xiques del club linono. Segur que us esteu preguntant,
perquè aquest nom? Hi ha una resposta per a això. No sabiem quin nom ficar-
li, aixina que vam tancar els ulls i varem ficar el dit sobre una lletra d’un llibre
que barem trobar en la basura (El conde Drácula), i ens va eixir aquestes
lletres. Em sembla que m’enrrolle molt però crec que es necessari que us diga
perquè jo i l’Erica hem escrit la carta a la Mila. Doncs és perquè Mila és la cap del club i li contem les activitats que fem. Per elegir la capitana vam fer votacions i va eixir ella, perquè és una bellísima persona. Ací està la carta:


Estimada Mila:

Som nosaltres Erica i Marina. Et volem contar la aventura que vam tindre l’altre dia i, esperem que tu també ens contes el que fas.
Comencem! Doncs l’altre dia, quan ens ficarem les armadures (els patins, les colceres i xinolleres), ens trobarem amb una aventura emocionant. Eixirem del castell (casa) ja preparades. Ens dirigirem cap a la platja (parc), on trobarem uns pirates amb el seu vaixell (giquets jugant als columpis), i ens vam amagar. Per mala sort, ens van veure i començaren a dispararnos amb els canynos ( els xiquets ens apedralaren). Ei no te rigues! Apretarem a correr i baixarem i pujarem una vall (baixarem i pujarem unes costeres). Com ens vam sofocar i, com estàvem prop de la casa de l’avia de la Caputxeta (la casa de la meva avia), vam entrar a beure aigua. Allí estaven jugant a cartes, la Caputxeta, la seva iaia i el llop que eren amics (la meva avia, la meua cosina Enriqueta i el meu iaio). Erica ha escrit llop perquè li pareix que el meu avi es pareix a un llop ja que no esta calb, això ja ho saps i, perquè s’ha deixat barba. Me pareix molt pelut i que passa. A Marina el meu avi li pareix un espagueti perque esta molt prim i esta calb. Bueno ara continuem. Allí no ens vam quedar com moltes vegades fem a menjar pastes i a jugar a cartes. Vam beure aigua i ens van donar uns caramels. Quan vam eixir, ens va arrastrar la corrent d’un riu (vam baixar la costera del carrer la Bassa, que es molt empinada). Ens agafavem de les rames dels arbres de les boreres (les baranes), i quan vam poder vam eixir (ens vam desviar). Pero no va ser la millor idea, perque vam trobar uns menjabrossa (ens vam xocar contra uns contenidors). Els menjabrossa són peluts i de color verd, groc o blau (ens imaginarem que eren peluts i, com eren de reciclatge eren d’aquests colors). Ens atraparen i volien menjar-mos, però poguerem escapar despistantlos amb els papers dels caramels que ens haviem menjat abans (tirarem als contenidors els emboltoris). Continuarem el camí. Pararem a la ombra d’un arbre a descansar i berenar (pararem a casa de l’Erica a berenar). Mamprenguerem el viatge. Anarem al barri dels monos (al carrer major) on ens atacaren els monos (ens trobarem amb un munt d’ancians que no paraben de preguntarnos coses). Va ser molt difícil escapar. Cuan vam poder eixir d’aquell barri (vam eixir del carrer), ens vam dirigir per una senda inexplorada (l’avinguada El Llosar). Allí ens perseguiren uns mosquitombaris (pasaben molts cotxes). Apretarem a correr per a buscar un refugi (ens dirigiem cap al frontón), pero ningu eixia en la nostra ajuda contra els mosquitombaris (ni la Sónia ni Patricio van eixir a patinar amb nosaltres).Per fi trobarem un refugi i els mosquitombaris es van anar (arribarem al frontón). Al cap d’un temps vam decidir tornar al castell (estabem cansades i voliem tornar a casa). Pero no podiem perque una escurçó gengant ens perseguiria (un gos rabiós). Al final ens volguerem fer les valentes i vam eixir. La serp (el gos) ens perseguia com nosaltres ens haviem imaginat que faria (ens seguia el gos corrents al darrere). En camí mes curt hasta el castell era per la selva i era molt perillosa (una costera molt empinada que mai encara ens habiem tirat). Aixina que vam anar a pegar la volta creuant el llac (l’avinguda Castelló), que estava ple de peixos i taurons (pasaben molts contxes i camions).
Perfi arribarem al bosc on el nostre amic el drac Santi amb els seus ulls que tiràven foc l’asustaren i es va anar (ens vam trobar al meu carrer a Santi un amic nostre, que es l’amo del gos per emportarse el gos). Arribarem al castell a descansar (aplegarem a casa).
Esperem que tu també te ho estigues passant tan bé com nosaltres i estem ansioses de rebre la teva resposta. Besets:

Erica i Marina


Que, us ha agradat? Jo crec que li agradara saber el que fem. I a demes d’aquesta forma. Es divertit escriure d’aquest forma el que fas amb els amics, i molt fàcil si tens una mica d’imaginació. Ja trobe a faltar la Mila i espere que ens envie a l’Erica i a mí una foto seva. Ja us llegire la carta de la Mila un altre dia cuan la recibisca. Adeu a vosaltres també i fins prompte.


berta

jueves, 25 de marzo de 2010

CAPUTXETA NEGRA

Fa uns dies caputxeta negra,va eixir de sa casa amb una cistella plena de golosines per a la seua iaia.Quan anava amb una barca pel riu,es va trobar amb el llob.Ell li va enganyar i li va fer anar per un camí més llarg.La caputxeta també va tindre que creuar per un bosc.Les serps la van ajudar a creuar-lo.Quan va aplegar a casa de la seua iaia es va sorpendre,la seua iaia li va dir,que hi havia un llob que va entrar i volie menjar-se-la.Després li va preguntar si tenia gana,perque hi havia llob per a sopar.Ella li va preguntar si havia matat al llob.La seua iaia li va dir que no,es va confondre,volia dir que el llob es quedà a sopar amb elles i que tambe havia convidat a uns amics del llob.Quan aplegà la gallina va cantar:coco-pac cococo-pac rimat un ritme rimat un rap,coco-pac cococo-pac rimat un conte que ja s'ha acabat.




Alejandra Alcon Morais

miércoles, 24 de marzo de 2010

capelicienta magicá i el rpincep

Capeli i Cienta eren les millors amigues de tota la vida.Fins a que un dia va arribar un nou princep a la ciutat.Capeli i Cienta es van enamorar d'ell.Les dues estaven obligades a lluitar per aconseguir-lo,pero no podien ,eren les millores amigues!!Fins que un dia van renyir i ja no van ser amigues mai mes.El princep va elegir a Capeli com la seua esposa.Pero en veritat es que el princep era el millor amic de "LA BRUIXA MALVADA ".es va passar per un princep nomes per a separar a Capelicienta.Un dia,Capeli es va decidir dormir una hora i quan va passar una hora i mitja i Capeli no es va despertar.El princep volia donar-li un veset i despertar-la.Pero despres de donar-li un veset es va convertir en "granota".Perque Capelicienta savien que les volien separar.Aixi que el princep es va anar així com ara i va deprende la lliçó .Capelicienta va dicidi dormir un any sense molésties, i somiant que mai es separarer, encara que fora el princep o el rei més guapo del món.


anca davidel

caperutxeta vermella

La caperutxeta vivia en un pis en una ciutat.S'havia trencat el cotxe i va tindre que anar al taller. El mecánic era el llop, Que la va voler enganyar no arreglant-li el cotxe bé. Quan la caputxeta va anar a pel cotxe,li va pagar el mecánic i se'n sen va anar.A meitat cami,se li va parar el cotxe.Ella va tornar al taller i li va dir al mecaic que li tornara els diners,perque no li havia arreglat be el cotxe.Ell es va negar a tornarlis i van començar a discutir.Al cap d'una estona va vindre el cap del mecanic i li va dir que o li tornava els diners o estava comiadat.El mecanic li va tornar els diners,i tot es va arreglar.Clar!menys el seu cotxe que es va quedar sense arreglar.



Ana Camañes Miralles

martes, 23 de marzo de 2010

EN BUSCA DEL TRESOR

Una xiqueta va trobar un mapa i va decidir anar en busca del tresor.Al aplegar al lloc on indicava el mapa hi havia una cova, va trobar el vaixell on estava el tresor i va ser rica i feliz per sempre.

Ana i Martina

TRO-TRO I CACA MALA

Tot anava bé en el poble de tro-tro hasta que arribà Caca Mala i ho va dissar tot pudorós i apestós.
Així que tro-tro i els seus amics van anar a dasapestar tot el poble amb ambipur però veien que no podien i per això decidiren cridar a Raquel.Raquel era una mosca que li agradaven molt menjar-los
Tro-tro i els seus amics la van cridar per a menjarse a Caca Mala i llevar tot l'olor apestós.
Al final van anar Tro-tro i els seus amics en ambipur i Raquel.Raquel es va menjar a Caca Mala i tot va quedar en un bon olor.


Pau

Mateu

Moha

martes, 9 de marzo de 2010

EL CÒMIC

Aquest còmic tracta sobre una professora ,Rosa i tres de les seves alumnes, que es diuen: Lucia,
Natàlia i la tercera que es diu María.
En un poble anomenat Ribabaixa de la Marína, arriba una nova professora per a la classe del alumnes de 6é del col·legi Jaume I. La professora es molt pija, compradora compulsiva, i té un mercedes d'ultima moda per que es de color rosa. Quan arriba al col·legi als xiquets i xiquetes no els cau molt bé. Lucia,María i Natàlia, li apoden Rosita, per qué o té tot de color rosa. Tres de les seves alumnes desideixen ferli bromes per fer-la raviar i la preofessora acava plorant. Les alumnes s'ha repeneixen i com que era fi de curs organitzen una gran Festa per demanar-li perdó.


Cecilia,Marta i Berta

martes, 2 de marzo de 2010

ELS TROTA ARAGONESOS

Eren set amics aragonesos un de Medina de Aragon,Fuentes de Ebro,Sarrion,Villafranca de Ebro,Pina de Ebro,Fraga iJaca .El de Fraga va pensar d'anar a fer un viatje a Utebo.Va arribar el dia,agafaren les maletes i en el cotxe de Sarrion anaren a Utebo.En arribar a l'hotel deixaren l'equipament i baixaren a dinar.Després, de dinar, van anar a fer un paseig pel poble.Visitaren l'esglesia, el museu també anaren a vore el riu. Se n'anaren a l'hotel, alli soparen i se n'anaren a dormir.Al dia següent anaren de tendes, ells han visaut moltes experiències pero no com la d'avui. Va passa que al centre comercial Augusta, al de Pina li agafaren caguetes.I no trovava el vater i hi havia un cotxe mecànic i alli detras va fer les necessitats .Però despres , no sen recorda de no passar per alli.I va ell, tot confiat i cau damunt d' això que tu saps.Bé agafaren i s e' anaren cadau al seu poble.

Victor

L´ANELL MISTERIÓS

Hi havia una vegada una xiqueta que vivía en una granja, un dia s´en va anar en son pare a la fira i allí van comprar: adhesius, un haca, herba per l´haca, un hámster i un anell que li va agradar molt a la xiqueta . A l´aplegar a la granja va anar a l´hort on estava sa mare a contar-li tot el que havien comprat. Després de sopar s´en va anar a la seua habitació i es va possar a limpiar l´anell perque no volia que estiguera brut. De repent li va apareixer un homenet horrible que li va dir que si dui possat l´anell massa temps li passarien coses horroroses. A l´altre dia ella estava molt contenta perque començava l´hivern, pero de repent va vindre un huracà i els va destrozar tota la granja. Ells molt tristos van tindre que anar a un altra ciutat i quedar-se en un hotel. Allí els seus habitants sempre estaven contant històries d´un home que tenia molt de mal humor perque havia perdut un anell, que era el que portava la xiqueta. Com ella no se´l podía llevar van tindre que anar a l´hospital. Al llevar-li l´anell li´l van tornar a l´home i ell amb el poder de l´anell els va tornar a construir la granja.

Mireia Morraja Vicente.

ELS DOS GERMANS

Hi havia una vegada dos germans que els agradava molt el futbol. Un es die Dani i l’altre es die Felipe. Un dia els van veure jugar a futbol i els van dir si volien ser jugadors del Betis i els ho pagarien tot l’hospital , l’hotel i es podien convertir en herois. Però quan van començar a jugar era hivern i es van constipar els dos. Quan tenien un entrenament hi havia un horari i els portava un vehicle. Quan se’ls va passar el constipat hi havia una nevada i aleshores van pensar que no jugarien fins que passara la neva. Quan va passar la neva ja podien jugar. I així va ser van xafar l’herba de l’estadi en una harmonia gran. Després de jugar un partit tothom els apreciava i els van prohibir anarsen de l’equip. Ja eren uns auntentics herois.
Mateu Andrés Sancho

DE VIATGE PER HOLANDA

Una vegada acabat aquell curs, vam decidir anar de vacances a Holanda. Nosaltres vam agafar un avió des de València fins Eindhoven. Alli ens esperava una guia que haviem contratat i ens va portar a l’hotel. Com ja quasi era de nit, teniem fam i vam buscar una hamburguesería per sopar. Per poder menjar-mos les hamburgueses vam esperar bastant, hi havia molta gent. Al dia seguent vam anar a Ámsterdam. Pels carrers vam veure moltes bicicletes, ja que els holandesos les gasten molt. També ens vam fer fotos amb els canals de fons. Per dinar ens van recomanar un lloc tipicament hispà. L`encarregat del local Hector ens va contar moltes històries relacionades amb Holanda en to humorístic. A l´eixir d`allí el clima era humit i la boira no deixava veure l´horitzó. Vam tornar a l´hotel. Al dia seguent les hores van passar ràpid ja que haviem d´abandonar les habitacions al mig dia i un home ens va baixar les maletes fins la porta. A l´aeroport vam agafar un vol de tornada a València. Ja haviem visitat Holanda.

Ana Camañes Miralles

viernes, 5 de febrero de 2010

El xiquet encenedor.

tu !.Xiquet encenedor.
Ensen aquest misto,
que tu no res gens listo.

La teua vida es ser un encendor,
i tot i que tu res molt somiandor.

No pots dir lo contrari,
sols ensendre mistos a diari.

Perfavor vine cap aci que jo,
et fare molt ric.

Oh!Xiquet encenedor ,
no em digues no .
Que yo et fare ser somiador.

Mohamed Yechou.

El Cél

Vullc mirar el cél
i veure que està lliure,
per que m'il·lumine l'estel
el camí per viure.

Una sonrisa en mi viurà,
i el cél lliure estarà.
L'alegria en el mon vindrà,
i tot s'alegrarà.

Tots contens riurem,
perfí ocurrirà,
el que tam em estat esperan,
veure l'estel il·luminar.

Cecilia Tema Garcia

El Cél

EL VAIXELL

Es un vaixell conegut,
i s'ha fet el rei del mar.
En alta mar a trobat,
a un sirena blanca.

La bandera d'un pirata,
ha penjat sense crida.
I cantant al mar:
-Hola, oles del mar.

Soc el vaixell conegut,
per el mar correc el mon.
En el timo li posaré,
un encant desconegut.

En els peixos trobaré,
uns amics molt pareguts,
als amics que jo tenia,
quan era menut.

Per la nit dormiré,
i pel dia viatgaré,
a països molt bonics
i coneguts pels meus amics.

Marta Tena Ferrando.

EL VAIXELL

Poema narratiu

Vull anar a la mar,
deixar el que no m'agrada.
En un vaixell vull navegar,
vull aproparme al meu somni.

Men vaig a navegar,
no hem faré enrere.
El meu somni tinc que alcançar,
ja ho tinc tot decidit.

No puc abandonar,
content ara estic.
Ja no vaig a tornar,
el meu somni ja he complit.


Sergi Roig Garcia.

jueves, 4 de febrero de 2010

poema narratiu

Estava en la mar
i em vaig ficar a plorar.
La tripulació pensava
que es el que passava.
Quan em van vore
van arrancar a correr.
Hem van deixar sol,
com un musol.
Quan vam arribar
em van preguntar:
-Que et passava?
.Jo no plorava
un mosquit
per l'ull m'entrava.

Pau Roda

Un jove enamorat

Un jove del meu,
esta molt enamorat,
de la filla de la mestra,
i un regal li ha donat.
La xica es possa contenta
i li diu molt agraïda:
-gàcies pel mocador
que em farà anar molt lluida.

Mireia Morraja

paca i la vaca

La tia Paca,
amb la seva vaca,
celebrava Nadal.

La Paca,
volia regalar,
a la vaca,
alguna cosa per a jugar.

Volia fabricar,
la vaca
llet per regalar,
a la Paca.

Al final
a totes va agradar
el regal.


Berta Gil Llopis

POEMES NARRATIUS

EL XIQUET CONTENT

Hi ha un xiquet
mol boniquet
va per la vorera
del carrer.
Esta content
sense motiu concret.
Que li aura passat?
Sí,un balo li han regalat.

Mate Andres Sancho

POEMES NARRATIUS

SIRENA DEL MAR

Hui he deixat la terra,
men vaig a alta mar.
Recordeu el qeu jo era,
abans que hem vaig anar.
vullc trobar a una sirena,
i viure en el fons del meu.
Reconstruir el meu regne,
i de nou governar.
Nadar i nadar,
sota el mar,
perque es el que m'agrada,
i no pense renunciar.
i algun dia voldria,
a terra regressar.
Despres de nou men aniria,
a nadar amb alegria.
Amb els peixos nadar,
tota una vida.

RAQUEL GARCIA BELLES

POEMES NARRATIUS

LA SIRENA A LA MAR

Un dia Maria va a la mar,
per la seua desgracia l'aigua la va tocar,
va intentar escapar,pero
el mar ya se la va emportar.
en sirena es va convertir,
i a la mar va tindre que dormir
no sabia com pero alli podia vivir.

Alejandra Jackeline Alcon Morais