concurs dia del llibre

EL QUE FA LA IMAGINACIÓ


Hola soc Marina i si voleu, us deixe llegir la carta que li escriguerem l’altre dia l’Erica i jo a la Mila. Primer us explicaré qui soc jo, qui es l’Erica i la Mila. Mila
es una xiqueta com jo de 10 anys. Té els cabells risats i, els ulls de color blau.
Ella se n’ha anat a viure a la Xina, mentre que nosaltres ens em quedat ací a Vilafranca, i sols ens podem comunicar pel messenger o la carta, perque com esta molt lluny, fora de Espanya, costa molts diners parlar amb el móvil. Erica i jo hui hem triat escriure una carta, perquè a l’Erica li han llevat l’Internet i jo no en tinc.
L’Erica ja ha cumplit 11 anys, els fa al març, i ara estem al juny i, Mila fa els anys al agost i jo al setembre. L’Erica té els cabells amb bucles i castanys,
els ulls marrons. És molt prima.
Ara ha arribat el meu moment us explicaré com soc jo. Tinc els cabells rosos, i llisos. Els ulls verds i, no vull presumir però, prou bonics. Encara que no soc massa alta.
Ja he descrit a totes les xiques del club linono. Segur que us esteu preguntant,
perquè aquest nom? Hi ha una resposta per a això. No sabiem quin nom ficar-
li, aixina que vam tancar els ulls i varem ficar el dit sobre una lletra d’un llibre
que barem trobar en la basura (El conde Drácula), i ens va eixir aquestes
lletres. Em sembla que m’enrrolle molt però crec que es necessari que us diga
perquè jo i l’Erica hem escrit la carta a la Mila. Doncs és perquè Mila és la cap del club i li contem les activitats que fem. Per elegir la capitana vam fer votacions i va eixir ella, perquè és una bellísima persona. Ací està la carta:


Estimada Mila:

Som nosaltres Erica i Marina. Et volem contar la aventura que vam tindre l’altre dia i, esperem que tu també ens contes el que fas.
Comencem! Doncs l’altre dia, quan ens ficarem les armadures (els patins, les colceres i xinolleres), ens trobarem amb una aventura emocionant. Eixirem del castell (casa) ja preparades. Ens dirigirem cap a la platja (parc), on trobarem uns pirates amb el seu vaixell (giquets jugant als columpis), i ens vam amagar. Per mala sort, ens van veure i començaren a dispararnos amb els canynos ( els xiquets ens apedralaren). Ei no te rigues! Apretarem a correr i baixarem i pujarem una vall (baixarem i pujarem unes costeres). Com ens vam sofocar i, com estàvem prop de la casa de l’avia de la Caputxeta (la casa de la meva avia), vam entrar a beure aigua. Allí estaven jugant a cartes, la Caputxeta, la seva iaia i el llop que eren amics (la meva avia, la meua cosina Enriqueta i el meu iaio). Erica ha escrit llop perquè li pareix que el meu avi es pareix a un llop ja que no esta calb, això ja ho saps i, perquè s’ha deixat barba. Me pareix molt pelut i que passa. A Marina el meu avi li pareix un espagueti perque esta molt prim i esta calb. Bueno ara continuem. Allí no ens vam quedar com moltes vegades fem a menjar pastes i a jugar a cartes. Vam beure aigua i ens van donar uns caramels. Quan vam eixir, ens va arrastrar la corrent d’un riu (vam baixar la costera del carrer la Bassa, que es molt empinada). Ens agafavem de les rames dels arbres de les boreres (les baranes), i quan vam poder vam eixir (ens vam desviar). Pero no va ser la millor idea, perque vam trobar uns menjabrossa (ens vam xocar contra uns contenidors). Els menjabrossa són peluts i de color verd, groc o blau (ens imaginarem que eren peluts i, com eren de reciclatge eren d’aquests colors). Ens atraparen i volien menjar-mos, però poguerem escapar despistantlos amb els papers dels caramels que ens haviem menjat abans (tirarem als contenidors els emboltoris). Continuarem el camí. Pararem a la ombra d’un arbre a descansar i berenar (pararem a casa de l’Erica a berenar). Mamprenguerem el viatge. Anarem al barri dels monos (al carrer major) on ens atacaren els monos (ens trobarem amb un munt d’ancians que no paraben de preguntarnos coses). Va ser molt difícil escapar. Cuan vam poder eixir d’aquell barri (vam eixir del carrer), ens vam dirigir per una senda inexplorada (l’avinguada El Llosar). Allí ens perseguiren uns mosquitombaris (pasaben molts cotxes). Apretarem a correr per a buscar un refugi (ens dirigiem cap al frontón), pero ningu eixia en la nostra ajuda contra els mosquitombaris (ni la Sónia ni Patricio van eixir a patinar amb nosaltres).Per fi trobarem un refugi i els mosquitombaris es van anar (arribarem al frontón). Al cap d’un temps vam decidir tornar al castell (estabem cansades i voliem tornar a casa). Pero no podiem perque una escurçó gengant ens perseguiria (un gos rabiós). Al final ens volguerem fer les valentes i vam eixir. La serp (el gos) ens perseguia com nosaltres ens haviem imaginat que faria (ens seguia el gos corrents al darrere). En camí mes curt hasta el castell era per la selva i era molt perillosa (una costera molt empinada que mai encara ens habiem tirat). Aixina que vam anar a pegar la volta creuant el llac (l’avinguda Castelló), que estava ple de peixos i taurons (pasaben molts contxes i camions).
Perfi arribarem al bosc on el nostre amic el drac Santi amb els seus ulls que tiràven foc l’asustaren i es va anar (ens vam trobar al meu carrer a Santi un amic nostre, que es l’amo del gos per emportarse el gos). Arribarem al castell a descansar (aplegarem a casa).
Esperem que tu també te ho estigues passant tan bé com nosaltres i estem ansioses de rebre la teva resposta. Besets:

Erica i Marina


Que, us ha agradat? Jo crec que li agradara saber el que fem. I a demes d’aquesta forma. Es divertit escriure d’aquest forma el que fas amb els amics, i molt fàcil si tens una mica d’imaginació. Ja trobe a faltar la Mila i espere que ens envie a l’Erica i a mí una foto seva. Ja us llegire la carta de la Mila un altre dia cuan la recibisca. Adeu a vosaltres també i fins prompte.


berta